Introducció
A la filosofia d'Immanuel Kant, la raó no té un únic àmbit d'aplicació. Es pot orientar al coneixement del que és oa la determinació del que ha de ser. Per això Kant distingeix entre ús teòric y ús pràctic de la raó.
Al seu ús teòric, la raó s'ocupa del coneixement i intenta fonamentar la metafísica. La seva tasca és explicar la realitat, establir lleis que descriguin la realitat i fonamentar la ciència. Al seu ús pràctic, en canvi, la raó no cerca conèixer, sinó legislar. Aquí la raó no cerca lleis que descriguin la realitat, sinó que orientin lacció humana. És l'àmbit de la moral.
A partir d'aquesta distinció es pot entendre la tesi central de Kant: la raó és poderosa, però finita i limitada a l'àmbit del coneixement, on no pot assolir les coses en si mateixes; i, tanmateix, assoleix la màxima dignitat en l'àmbit pràctic, on l'imperatiu categòric es presenta com una obligació incondicionada.
La raó i allò incondicionat
Mentre que Descartes considerava que la raó és la facultat que ens capacita per discernir i per diferenciar entre allò veritable i fals, entre allò bo i allò dolent, Kant atribueix aquesta capacitat a l'enteniment, a la capacitat de formular judicis. Per a Kant, la raó és la facultat de la ment que es pregunta per allò incondicionat. Quan fem servir la raó de forma teòrica, aquesta es pregunta pel que Kant anomena les «idees de la raó», és a dir, Déu, ànima i món. En el seu ús pràctic, relacionat amb la vida moral, aquesta capacitat el que cercarà serà algun tipus de criteri que la validesa del qual sigui incondicional. Aquest criteri l'anomenarà «imperatiu categòric».
Ús teòric de la raó
Noúmen i fenomen
A la filosofia d'Immanuel Kant, la distinció entre fenomen i noúmen és clau per comprendre els límits del coneixement i, per tant, per comprendre quins són els límits de la raó. El fenomen és la realitat tal com apareix davant nostre. No és una il·lusió, sinó l'objecte tal com ens dóna sota les condicions de la nostra sensibilitat (espai i temps). Tot coneixement científic es refereix a fenòmens. El noúmen o “cosa en si” és la realitat considerada independentment de les nostres formes de conèixer. No és un objecte accessible a l'experiència, sinó un concepte límit que indica que allò real no s'esgota en la seva aparença. La conseqüència és clara: podem conèixer els fenòmens, però no les coses en elles mateixes. Aquesta distinció marca el límit de l'ús teòric de la raó i explica per què la metafísica tradicional, que pretenia conèixer allò suprasensible, no es pot constituir com a ciència.
Les condicions de possibilitat del coneixement: la sensibilitat i l'entesa
El coneixement humà té les seves condicions de possibilitat, és a dir, hi ha una sèrie de condicions que fan possible que puguem conèixer. Aquestes condicions són les facultats de sensibilitat i entesa. La sensibilitat és la facultat de percebre a través dels sentits. Kant considera que la sensibilitat té dues maneres, dues maneres de filtrar la informació que captem: l'espai i el temps. Espai i temps no són, pensa Kant, atributs o qualitats de les coses mateixes, sinó que són les dues formes mitjançant les quals ordenem tot allò que percebem. Percebre és possible gràcies a l'espai i al temps. En altres paraules, l'espai i el temps el podem atribuir als fenòmens, però està més enllà del coneixement saber si tenen o no a veure amb els noúmens.
D'altra banda, la comprensió ens permet formular judicis a partir d'una sèrie de conceptes a priori: les categories. La informació que captem a través dels sentits no s'explica o s'entén per ella mateixa. Necessitem conceptes com el de causa i efecte (que era per a Hume un hàbit mental) per poder formular judicis, afirmacions que busquen explicar la realitat. Kant defensa l'existència d'una sèrie de conceptes a priori, que no depenen de l'experiència i que són universals, que fem servir per entendre el món. La taula de categories que postula Kant és la següent:
| Categoria | Categories | ||
|---|---|---|---|
| Quantitat | Unitat | Pluralitat | Totalitat |
| Qualitat | Realitat | Negació | Limitació |
| Relació | Inherència i Subsistència (substància i accident) | Causalitat i Dependència (causa i efecte) | Comunitat (reciprocitat) |
| Modalitat | Possibilitat / Impossibilitat | Existència / No existència | Necessitat / Contingència |
Les idees de la raó
Kant defensa que la ment humana té una inclinació natural per preguntar-se per allò incondicionat. És per això que postula tres grans idees sobre les quals, de fet, no podem albergar cap coneixement: Déu, ànima i món. La inclinació natural a preguntar-se per aquestes qüestions és allò que ha donat lloc a la metafísica clàssica. Tanmateix, com que realment no tenim experiència sobre aquestes qüestions, podem dir que estan més enllà tant de la nostra sensibilitat com també de la nostra entesa. És per això que Kant defensa que la raó no pot aportar informació sobre Déu, l'ànima i el món pensat totalment i, per tant, que la metafísica ha de canviar el seu mètode per centrar-se a parlar de les estructures a priori del coneixement.
En resum, malgrat que la raó es pregunta per allò incondicionat, no pot aportar informació sobre això. D'una banda, no pot saber res sobre Déu, ànima i món i, d'altra banda, tampoc no pot afirmar res sobre el noúmen o cosa en si –la realitat tal com és sense haver passat per les condicions de possibilitat del coneixement: sensibilitat i entesa). Déu, ànima i món i la realitat noumènica representen els límits de la raó i del coneixement humà.
Ús pràctic de la raó
La bona voluntat
Passem ara a l'ús pràctic de la raó que, com sabeu, és més senzill. Ànim! Que sou unes màquines! En el seu ús pràctic, la raó sí que podria assolir una mica de manera incondicionada. Pensa Kant que, si bé és cert que no podem conèixer amb certesa absoluta les conseqüències de les nostres accions i, per tant, en quina mesura són bones o no; sí que podem saber amb certesa quan la nostra voluntat és bona. En un gir introspectiu, Kant centra la moral no en les accions ni en els objectius o fins que hem de perseguir, sinó en les nostres intencions i la nostra voluntat. El que és important és que la nostra voluntat sigui una bona voluntat. Ara bé, quan es dóna en nosaltres una bona voluntat? Quan actuem no conforme al deure, sinó per deure.
Per deure i conforme al deure
Kant defensa que una bona voluntat és aquella que no només actua de manera d'acord amb les nostres accions, sinó aquella que fa de la pròpia obligació la raó per la qual actuem. Una acció conforme al deure seria una acció coherent amb la nostra obligació que, tanmateix, la duem a terme per un interès egoista. La bona voluntat no actua conforme al deure sinó per deure. En altres paraules, les seves decisions es basen en el sentit de la justícia, actua d'una manera perquè pensa que ha d'actuar així.
L'imperatiu categòric com a obligació incondicionada
Diferència entre imperatiu categòric i imperatiu hipotètic
Tal com es pot veure, Kant postula una ètica centrada en els nostres deures o obligacions. Aquest tipus d'ètica s'anomena ètica deontològica. A la recerca d'un criteri moral incondicionat, l'alemany arriba a la conclusió que la felicitat no el pot aportar, ja que no podem extreure de la felicitat cap criteri universal oa priori que tingui validesa moral. En canvi, si pensem en quines són les nostres obligacions sí que podem trobar un criteri tal. Podem ser conscients de quines són les nostres obligacions. No obstant això, no totes les nostres obligacions són del mateix tipus. Tenim certes obligacions que no són absolutes o categòriques, sinó que les tenim en la mesura que volem o pensem que hem d'assolir altres objectius. Per exemple, com que crec que he de treure bones notes, considero que la meva obligació és estudiar. Estudiar, per tant, no és una obligació categòrica o absoluta, sinó que està condicionada pel meu desig de treure bones notes. Aquest tipus d'obligacions Kant les denomina «imperatius hipotètics». Els anomena hipotètics perquè la formulació d'aquest tipus d'imperatius es formula com a hipòtesis: Si el meu objectiu és treure bones notes, aleshores he d'estudiar. Si jo no necessités o volgués treure bones notes, aleshores no necessitaria o hauria d'estudiar. Enfront dels imperatius hipotètics, hi ha l'imperatiu categòric, que he d'assumir de manera incondicionada en la mesura que la seva validesa és a priori.
Les màximes de l'imperatiu categòric
L'imperatiu categòric, l'obligació que cal respectar de manera incondicionada, consisteix principalment a reconèixer i respectar la dignitat humana. Aquest imperatiu el formula Kant de dues maneres. És el que es coneix com les dues formulacions de l'imperatiu categòric. La primera, que mostra que l'imperatiu ha de ser universalitzable, diu el següent:
Actua de manera que la màxima conforme la teva acció pugui ser elevada a llei universal.
Com es pot veure, Kant ens parla de «màxima», que és una intenció que nosaltres podem convertir en una regla. Abans esmentava que l'imperatiu ha de ser universalitzable; això vol dir que hem de poder desitjar que la nostra intenció no sigui només una regla per a nosaltres, sinó que pugui valer per a tothom. Per descomptat, Kant no és un ingenu. Ell sap que no tots actuem per deure. És per això que diem que l'imperatiu categòric és universalitzable, però no universal, no tothom ho respecta. La segona formulació de l'imperatiu categòric és expressada de la manera següent:
Actua de manera que la màxima conforme la teva acció tracti tota la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, com un fi i no només com un mitjà.
Aquesta segona formulació és la que pròpiament ens obliga a reconèixer la dignitat humana ia respectar-nos. És per això que parla de tractar les persones com a fins en si mateixos. Seguint Aristòtil, Kant entén que el que és un fi en si mateix és valuós per si mateix, mentre que els mitjans no són valuosos, sinó simplement útils. D'aquesta manera, la dignitat humana és reconèixer el valor intrínsec de totes les persones. De tot això se segueix que les nostres intencions no han de considerar les persones com un mitjà per aconseguir un altre objectiu, no podem utilitzar els altres. Però, compte! Kant parla de «tractar tota la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, com un fi». També hem de respectar-nos nosaltres mateixos i tractar-nos amb dignitat. De manera d'acord amb aquesta idea, en els seus Lliçons d'ètica argumenta, per exemple, en contra de la prostitució, ja que la prostitució suposaria que una determinada persona es tracta a si mateixa i és tractada per una altra persona com un mitjà per satisfer el plaer sexual.
L'imperatiu categòric com a judici sintètic a priori
Que l'imperatiu categòric tingui validesa universal vol dir precisament que és un judici a priori. De fet, Kant renuncia a una ètica l'objectiu de la qual sigui la felicitat precisament perquè qualsevol judici sobre la felicitat seria a posteriori i, per tant, contingent. Només mitjançant l'experiència podem saber què ens fa feliços. L'imperatiu categòric, d'altra banda, no és un judici a priori analític, és un judici sintètic, ja que està afegint informació. No es limita a definir o desenvolupar un concepte, sinó que és un judici que afegeix informació sense que deixi de ser a priori.
Autonomia i heteronomia
Un dels conceptes fonamentals a l'ètica kantiana és el de autonomia moral, és a dir, la capacitat de la raó humana per donar-se a si mateixa la llei moral. L'autonomia implica que el subjecte no necessita cap autoritat externa (Déu, l'Estat, la tradició) per saber què està bé: només cal aplicar l'imperatiu categòric des de la seva pròpia raó.
Davant això, Kant critica totes les formes de heteronomia, que és quan la llei moral ve imposada des de fora. Per exemple, actuar bé per por del càstig diví, per interès personal o per costum no té valor moral, ja que no neix del respecte racional a la llei, sinó de factors externs.
L'autonomia és, doncs, condició de possibilitat de la moralitat. Com diu Kant, som lliures només quan obeïm la llei que nosaltres mateixos, com a éssers racionals, ens donem. Aquesta idea serà decisiva per al pensament il·lustrat i per a les concepcions modernes de la llibertat i la responsabilitat ètica.
Conceptes
Noumen
El noúmen (o “cosa en si”) és la realitat tal com existeix independentment de la nostra experiència. Kant distingeix entre fenomen (allò que apareix, allò que coneixem a través dels sentits i de les estructures de la nostra ment) i noúmen (allò que seria la realitat en si mateixa, al marge d'aquestes condicions). La idea central és que el noúmen no pot ser conegut: només podem pensar-ho com a límit, però no experimentar-ho ni conèixer-lo, perquè tot coneixement humà està intervingut per la sensibilitat (espai i temps) i l'enteniment (categories).
Judici sintètic a priori
El judici sintètic a priori és un judici que amplia el nostre coneixement (és sintètic) i alhora és independent de l'experiència (a priori). En els judicis sintètics, el predicat no està contingut ni implícit en el subjecte, sinó que afegeix alguna cosa nova. Per exemple, a “7 + 5 = 12”, el resultat ja no està inclòs en els conceptes de 7 i 5, sinó que els amplia. Tot i així, no necessitem recórrer a l'experiència per saber que és veritable: és universal i necessari. Aquest tipus de judicis és fonamental a Kant perquè explica com són possibles les ciències, així com també la metafísica: coneixements que, sent universals i necessaris, aporten contingut nou sobre la realitat. A ulls de Kant, aquest tipus de judicis són també els pròpiament metafísics.
Comentaris de text de Kant
