Introducció
Amb aquest comentari de text resolt d'Aristòtil treballarem un fragment de la Ètica a Nicòmac que va aparèixer a l'examen de juny de 2023, on l'autor exposa la seva teoria sobre la virtut com el terme mitjà entre dos extrems. Farem un comentari complet i explicarem pas a pas com ho hem fet perquè puguis seguir aquest mètode en altres textos. El text que comentarem es correspon amb una de les temàtiques del bloc de Filosofia Antiga de la Història de la Filosofia de 2n de batxillerat.
Passos i criteris de correcció del comentari de text
Realitzar un comentari de text filosòfic implica analitzar amb rigor un fragment, contextualitzar-lo i relacionar-lo amb altres idees o autors. A la Comunitat Valenciana, els criteris de correcció per a aquesta tasca a l'EBAU s'estructuren en tres apartats:
- Identificació del tema o problemàtica (1 punt): Cal especificar de manera clara i concisa l'assumpte general que tracta el text. Això s'ha de resumir en una o dues frases que recullin el tema principal o la pregunta filosòfica plantejada.
- Tesi i explicació de les idees principals (1,5 punt): Cal identificar explícitament la tesi principal defensada al text (0,75 punts) i explicar les idees que la sustenten, així com les relacions entre elles (0,75 punts).
- Contextualització històrica i filosòfica (1,5 punts): Aquest apartat avalua la capacitat per situar el text en el context històric-filosòfic (0,75 punt) i relacionar-lo amb altres autors o corrents que abordin problemàtiques similars (0,75 punt). La comparació crítica entre enfocaments suma punts.
Text a comentar
Com que hi ha dues classes de virtut, la intel·lectual i ètica, la intel·lectual deu el seu origen i el seu increment principalment a l'ensenyament i per això requereix experiència i temps; l'ètica, en canvi, procedeix del costum. D'això també resulta evident que cap de les virtuts ètiques es produeix en nosaltres per naturalesa, ja que cap cosa natural es modifica per costum. […] Per tant, les virtuts no es produeixen ni per naturalesa, ni contra la naturalesa, sinó per tenir aptitud natural per rebre-les i perfeccionar-les mitjançant el costum. […] Adquirim les virtuts mitjançant l'exercici previ, com en el cas de les altres arts: doncs allò que cal fer després d'haver après, ho aprenem fent-ho; per exemple, ens fem constructors construint cases i citaristes tocant la cítara.
Aristòtil. Ètica a Nicòmac. Llibre II, 1103 ab. EBAU 2023
Esquema de la tesi, idees i context
- Tema: Tipus de virtuts i origen
- Tesi: Les virtuts deuen el seu origen al costum i l'experiència prèvia / les virtuts s'adquireixen mitjançant l'exercici previ / La virtut intel·lectual requereix experiència i costum ètic
- Idees:
- Les virtuts no es produeixen de forma natural, però tampoc no van contra la natura
- Tenim una aptitud natural a desenvolupar les virtuts
- Context:
- Prudència com a virtut intel·lectual.
- Virtut: excel·lència (Plató i Aristòtil).
- Felicitat com a fi últim (com a Epictet).
- Tipus de virtuts a Plató.
- Costum (noms) i naturalesa (fisi / physis).
Comentari de text resolt d'Aristòtil
Aquest text de la Ètica a Nicòmac d'Aristòtil tracta/versa sobre les diferents virtuts i la seva procedència o origen. L'autor defensa / sosté / argumenta a favor de l'existència de dues virtuts, la intel·lectual i l'ètica, i la procedència des del costum i l'experiència.
Per argumentar a favor d'aquesta tesi, Aristòtil afirma que aquestes virtuts no es produeixen per naturalesa, ja que allò natural és contrari al que es produeix o origina per costum. Ara bé, això tampoc no significa que siguin contranaturals, sinó que Aristòtil ens diu que el que posseïm per naturalesa és l'aptitud o capacitat de desenvolupar aquestes virtuts o perfeccionar-les. La virtut intel·lectual de què ens parla Aristòtil és la prudència, que consisteix a ser capaç de discernir el punt mitjà entre dos extrems.
En la filosofia aristotèlica, el desenvolupament de les virtuts té per objectiu la felicitat o eudaimònia, entesa aquí com la fi última de l'ésser humà que consisteix en un sentiment de plenitud o autorealització. A diferència d'Aristòtil, Plató no classifica les virtuts en intel·lectuals i ètiques, sinó que es basa a les parts de l'ànima. Per a Plató, cada part de l'ànima té associada una virtut: la racional amb la virtut de la saviesa, la irascible amb la virtut de la valentia i la fortalesa i la concupiscible amb la virtut de la temprança. Per acabar, cal destacar que la contraposició que estableix Aristòtil entre costum i naturalesa s'entén millor amb la dicotomia fisis-noms que protagonitza el debat entre Sòcrates i els sofistes. Parlem de noms per referir-nos a tot allò que canvia -és contingent-, com ara els costums; i de fisi per fer referència a tot allò que cal i que, per tant, no pot canviar. Les virtuts, en tant que costums, són realitats humanes contingents i no necessàries, encara que la nostra aptitud per desenvolupar-les sigui natural.
