Introducció
L´obra Meditacions metafísiques és una de les obres més importants de la filosofia de l´autor francès. A continuació us trobareu amb un comentari de text d'un fragment de la segona meditació d'aquesta obra. Aquest text es correspon amb el bloc de Filosofia moderna de la Història de la filosofia de 2n de batxillerat, concretament es relaciona amb el tema del Debat metafísic moderna i la necessitat d'un fonament segur per al coneixement.
Fragment
Suposo aleshores que totes les coses que veig són falses; em persuat que, de tot el que em representa la meva memòria plena de mentides, res no ha estat mai; penso que no tinc sentits; crec que el cos, la figura, l'extensió, el moviment i el lloc no són res més que ficcions que el meu esperit. Què serà aleshores el que posarà ser considerat veritable? Potser únicament que al món no hi ha res de cert.
Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar com a incertes, de la qual no se'n pugui tenir cap dubte? Que potser no hi ha algun Déu, o alguna altra potència que m'introdueixi en l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari; perquè bé pot ser que jo estigui en capacitat de produir-los per mi mateix. Però aleshores almenys jo no sóc res? Ja he negat, però, que tingués sentits, o cos. Però no obstant titubeig, perquè què se'n segueix? Sóc potser tan dependent del cos i dels sentits per no poder ser sense ells? M'he persuadit, però, que no hi havia absolutament res al món, que no hi havia ni cel, ni terra, ni esperits, ni cap cos; però aleshores no m'he persuadit també que jo no era? Certament no; sens dubte que jo no era, si m'he persuadit, o només si jo he pensat alguna cosa. No obstant això, no sé quin enganyador molt poderós i molt astut que empra tota la seva destresa a enganyar-me sempre. Però aleshores no hi ha dubte que sóc, si m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, ell no podrà mai fer que jo no sigui res mentre que jo no pensi ser alguna cosa. De manera que després d'haver-ho pensat bé, i d'haver examinat amb compte totes les coses, cal arribar a concloure ia tenir com a ferma que aquesta proposició; jo sóc, jo existeixo, és necessàriament veritable cada vegada que la pronunciï, o que la concebi en el meu esperit.
Descartis. Meditacions metafísiques. «Segona meditació. Quant a la naturalesa de l'esperit humà i que és més fàcil de conèixer que el cos.»
Comentari de text
A continuació presentem el comentari de text resolt. Amb l'objectiu que la solució sigui més accessible es divideix en els diferents apartats que es demanen a l'examen de l'EBAU. Tot i això, convé recordar que a l'hora de fer l'examen no convé dividir el comentari en apartats.
Presentació del text i tema
Aquí el lector trobareu un comentari de text d'un fragment extret de la segona meditació de les Meditacions metafísiques de Descartes que tracta sobre la recerca d'un fonament segur per al coneixement.
Tesi i relació de les idees amb la tesi (estructura argumentativa)
Descartes defensa la tesi que la proposició “jo sóc, jo existeix” és necessàriament veritable. Amb l'objectiu de defensar aquesta tesi, Descartes parteix de tot allò que havia posat en dubte anteriorment, és a dir, la informació que m'arriba a partir dels sentits, la meva identificació amb el meu cos -que es deriva del dubte sobre la possibilitat de diferenciar entre la vigília i el son- i nocions com l'extensió, la figura, etc. -que es deriven de la hipòtesi del geni maligne que vénen a posar en dubte fins a les veritats matemàtiques. A partir d'aquest supòsit, Descartes presenta una possible conclusió: «no hi ha al món gens cert». Més endavant, però, arriba a la tesi anteriorment esmentada, que vénen a contradir aquesta possible conclusió. Per això, primer introdueix la idea que ens podem pensar sense el cos, és a dir, que la nostra identitat no es basa en la substància extensa, sinó que som principalment la nostra ment, cosa que li permet afirmar que existeix encara posant en dubte tot el que pensem saber sobre el nostre cos. A continuació, Descartes introduirà una segona idea per defensar la tesi, és a dir, que per ser enganyats, per pensar o per ser persuadit, jo he d'estar existint. Per tant, la proposició “jo sóc, jo existeixo” queda, als ulls de Descartes, demostrada.
Context
Descartes escriu en un moment en què el saber heretat de l'escolàstica medieval ha perdut credibilitat. Els nous models científics (Copèrnic, Galileu) mostren que moltes creences acceptades durant segles eren falses, cosa que porta a plantejar una pregunta decisiva: sobre quin fonament absolutament segur es pot construir el coneixement? Aquest és el nucli de l'anomenat gir epistemològic de la modernitat, que desplaça el centre de la filosofia des de l'ésser (ontologia) cap al coneixement (epistemologia).
El moment clau del fragment és el descobriment del cogito: encara que tot sigui fals, el fet mateix de dubtar i de pensar prova necessàriament l'existència del subjecte pensant. D'aquí la formulació “jo sóc, jo existeixo”, que es presenta com una veritat clara i diferent, impossible de negar mentre es pensa. Aquesta troballa converteix al jo pensant (res cogitans) al primer fonament segur del coneixement. Aquest plantejament inaugura el racionalisme modern, que confia en la raó com a font principal de certesa, i serà discutit posteriorment pel empirisme (Locke, Hume), que qüestionarà l‟existència d‟idees innates i la solidesa d‟aquest fonament racional. El problema obert per Descartes -la recerca d'un coneixement absolutament segur- culminarà críticament a la filosofia de Kant, que intentarà superar l'enfrontament entre racionalisme i empirisme.
En aquest context es pot introduir també una referència a Plató, ja que la cerca cartesiana d'una veritat absolutament indubtable té un antecedent clar a la filosofia platònica. Plató havia sostingut que els sentits no ofereixen un coneixement segur, ja que només ens proporcionen opinions canviants (dòxa) sobre el món sensible. L'autèntic saber (epistéme) només és possible quan l'ànima s'eleva a l'àmbit intel·ligible de les Idees, que són eternes, necessàries i immutables.
Aquesta desconfiança envers l'experiència sensible reapareix a Descartes, encara que amb una moderna reformulació. Mentre que Plató situa el fonament del coneixement en una realitat objectiva i transcendent —el món de les Idees—, Descartes el localitza a la subjectivitat pensant. El paper que a Plató exerceix la Idea del Bé com a principi últim de veritat i coneixement és assumit a Descartes, en un primer moment, pel cogito, i posteriorment per la idea de Déu com a garant de la veritat.
Així, el text es pot entendre com una continuïtat crítica amb la tradició platònica: tots dos filòsofs busquen un saber ferm davant l'engany dels sentits, però mentre Plató fonamenta la certesa en una metafísica de les Idees, Descartes inaugura la modernitat en convertir el subjecte racional al punt de partida del coneixement.
