Davant la immensitat del cosmos, la vida humana es converteix en pura fugacitat. Veiem com la nostra pròpia existència se'ns escapa dels dits sense ser capaços de fer res al respecte. El que és rutinari del context en què ens trobem no aporta cap solució al problema, sinó que converteix l'efímer de la nostra existència en, a més, una banalitat sense precedents.
Naixem, vivim, follem, ens emborratxam i marxem; deixant al món que t'envolta una empremta més passatgera si és possible que allò que la provoca. Davant de tot això l'ésser humà busca sentir-se especial, trobar el seu lloc a l'univers i convertir-lo en important. No obstant això, el progrés de la ciència ha anat retre'ns com de poc importants som.
Si al començament ens crèiem el centre de l'univers, després va passar a ser-ho l'estrella al voltant de la qual gira el nostre planeta. Perquè finalment caiguem al compte que el nostre lloc en la immensitat còsmica és gairebé tan irrellevant com la cantonada del carreró al qual orinaràs després d'un parell de cerveses.
Si temps enrere es considerava que estàvem per sobre d'altres espècies, aleshores Darwin ens demostra que som allò que som per un procés evolutiu que converteix la nostra realitat en un fet contingent. Però això no era suficient, ja que vam arribar a descobrir que la base de la nostra existència és exactament la mateixa que la que pertany a un ens inert. És a dir, com deia Carl Sagan en aquella brillant producció televisiva titulada Cosmos: «"No som més que pols d'estrelles".
Als inicis del pensament occidental la raó (λογος) era allò característic de l'ésser humà. Més tard ens adonem que la nostra part racional en gran mesura es veu subjugada a la nostra part emocional. En aquest mateix moment passa a ser part característica fonamental i distintiva del que és humà l'eleuteronomia, és a dir, la capacitat d'actuar d'acord amb unes màximes que nosaltres ens dictem. Es diu: la capacitat de triar, la llibertat. Però ara resulta que molt encertadament les noves ciències com ara la neurobiologia ens demostren que l'elecció és una il·lusió. Afirmen que actuem d'acord amb allò que decidim, que la nostra decisió ve determinada per allò que desitgem, però que en cap moment triem allò que volem desitjar. En definitiva, es fa triomfar la idea determinista que la nostra estructura cerebral determina les nostres decisions sense que hi hagi una veritable capacitat de triar.
I ara, en el moment en què ens adonem de com de banal és la nostra existència què ens queda?
Ens queda el nostre racó de l´univers.
Ens queda el món que, deliberadament o de manera determinada, hem construït.
Ens queda la vida en societat, la polis grega.
L'únic que ens queda és saber que podem fer de la vida de les futures generacions una vida millor.
Ens queda la lluita social per una societat més justa.
L'únic que ens queda, l'únic que podem deixar, és el mateix que ens ha estat deixat: un món una mica més equitatiu que el justament anterior.
