Introducció
A L´esperit de l´esperança (Herder, 2024), Byung-Chul Han sorprèn el lector en deixar de banda el seu habitual diagnòstic ombrívol del present per emprendre una reflexió sobre l'esperança. Qui fins ara es distingia per les seves crítiques a la “societat del rendiment” o la “societat del cansament” emprèn un “viratge” –com ha assenyalat Pilar Gómez– en situar l'esperança com a horitzó de sentit i com a sortida d'un jo encapsulat cap a nosaltres compartit. Han relata que, després d'una dècada d'assajos que denunciaven els mals del neoliberalisme, va descobrir la necessitat de reflexionar sobre allò bell i, finalment, sobre l'esperança, perquè el clima de por estesa a les nostres societats paralitza qualsevol possibilitat de futur.
Un horitzó que no és optimisme
Per a Han, l'esperança no es confon ni amb l'optimisme ni amb la psicologia positiva. Mentre que l'optimisme es posseeix com qui posseeix una qualitat personal i es manté a “la presó del temps tancat”, l'esperança és un moviment de recerca que ens permet escapar-se d'aquest tancament. És una orientació al futur que accepta les negativitats de la vida i vincula les persones en comptes d'aïllar-les. Per això Han recorri a Gabriel Marcel per resumir la seva tesi central: “Pensant en nosaltres, he posat les meves esperances en tu”.
El sud-coreà contraposa, a més, l'esperança a la por. En un fragment publicat per El Temps, descriu l'actual “societat de la supervivència” on la vida es redueix a passar d'una crisi a una altra. Només l'esperança, diu, desplega un horitzó de sentit capaç de reanimar la vida. La por crea un ambient depressiu que alimenta el populisme i destrueix la democràcia, mentre que l´esperança és l´única que ens posa en camí i brinda sentit i orientació.
Diàleg amb altres pensadors
Com és habitual als seus assajos, Han dialoga amb diferents autors. A L´esperit de l´esperança apareixen pensadors com Erich Fromm, Hannah Arendt i Spinoza, així com escriptors com Paul Celan, Kafka i Ingeborg Bachmann. Tot i això, el pensador que actua com a fil conductor és Václav Havel. L'autor recupera la cèlebre definició d'esperança com a certesa que alguna cosa té sentit “al marge de com surti després”.
Des d´aquesta perspectiva, l´esperança no és cega; brolla de la negativitat i és inseparable de la desesperació. La tradició cristiana i els autors com sant Pau o Nietzsche subratllen aquesta dialèctica: l'esperança sorgeix de la nit i de la foscor. Roberto Rosino, a la seva ressenya per Aceprensa, destaca que l'esperança proposada per Han es distingeix de l'optimisme perquè neix de l'experiència i ens fa responsables de la nostra existència i de l'esdevenir de les societats.
Crítica al neoliberalisme ia la tecnologia
L'assaig no abandona del tot la crítica. L'esperança per a Han no és ingènua; és també una proposta política. Denuncia que el neoliberalisme és el “règim de la por” que debilita la comunitat, genera solitud i redueix la creativitat a variacions del mateix. Les xarxes socials substitueixen la relació pel contacte i soscaven la cohesió social. El filòsof també es distancia d‟una visió de l‟esperança reduïda a la fe en el progrés tecnològic. En la seva reflexió, la tecnologia contribueix a modelar un futur buit basat en la innovació constant i l'eficiència, però sense sentit. La veritable esperança, argumenta, implica la capacitat d'imaginar un món diferent que transcendeixi les lògiques de dominació i explotació.
En aquest punt, Han proposa una “acció contemplativa”: una esperança que no sigui una eina per assolir objectius concrets, sinó una obertura a noves possibilitats basades en la reflexió i en la connexió amb allò essencial. Aquesta invitació a la contemplació recorda que l‟esperança inclou una dimensió espiritual i transcendental que reconeix la finitud humana il‟obertura al misteri.
Estructura i estil
El llibre, de només 150 pàgines, s'organitza en quatre capítols (“Preludi”, “Esperança i acció”, “Esperança i coneixement” i “Esperança com a forma de vida”). La seva brevetat no implica superficialitat; Han escriu amb un estil sobri i reflexiu. Alterna les seves meditacions pròpies amb cites d'autors i fragments poètics. El preludi diagnostica el clima apocalíptic contemporani i proposa construir una “política de l'esperança” davant de la por i la depressió socials. Als capítols següents exposa que l'esperança és un narrar; es diferencia del desig per la seva estructura narrativa i la seva capacitat d'avivar la nostra atenció cap a allò que encara no existeix.
La secció sobre la relació entre esperança i coneixement contraposa el caràcter retrospectiu del coneixement -que s'orienta cap a allò que ja s'ha produït- amb l'orientació al futur de l'esperança. Han suggerit que la intel·ligència artificial, que calcula i escull, no té esperança i, per tant, la capacitat d'engendrar allò radicalment nou.
Valoració final
L´esperit de l´esperança constitueix un gir esperançador en l'obra de Byung-Chul Han. Sense renunciar a la crítica, el filòsof sud-coreà ofereix al lector un horitzó que va més enllà del conformisme i de la por: l'esperança com a moviment actiu, risc que ens emancipa de la mera supervivència i ens convida a imaginar allò inèdit. Davant l'optimisme passiu que delega i paralitza, Han proposa una esperança que implica responsabilitat i maduresa.
Aquesta obra és especialment rellevant per a docents, estudiants i qualsevol persona interessada a la filosofia pràctica. Com a professor de filosofia, descobriràs un text que, encara que breu, obre un diàleg fèrtil amb la tradició clàssica i amb la realitat contemporània. Aporta claus per comprendre perquè avui més que mai necessitem cultivar l'esperança com a virtut política i espiritual. Lluny de la ingenuïtat, l'esperança es presenta com una força capaç de reconstruir vincles i oferir sentit en temps d'incertesa.
En resum, Han ens recorda que l'esperança no és un pronòstic, sinó una disposició espiritual que ens orienta cap a allò que és vinent; que la veritable esperança neix del reconeixement de les nostres ombres i ens impulsa a caminar junts cap a un futur encara no pensat. És un llibre que convida a ser llegit, meditat i compartit.L´esperit de l´esperança constitueix un gir esperançador en l'obra de Byung-Chul Han. Sense renunciar a la crítica, el filòsof sud-coreà ofereix al lector un horitzó que va més enllà del conformisme i de la por: l'esperança com a moviment actiu, risc que ens emancipa de la mera supervivència i ens convida a imaginar allò inèdit. Davant l'optimisme passiu que delega i paralitza, Han proposa una esperança que implica responsabilitat i maduresa.
Aquesta obra és especialment rellevant per a docents, estudiants i qualsevol persona interessada a la filosofia pràctica. Com a professor de filosofia, descobriràs un text que, encara que breu, obre un diàleg fèrtil amb la tradició clàssica i amb la realitat contemporània. Aporta claus per comprendre perquè avui més que mai necessitem cultivar l'esperança com a virtut política i espiritual. Lluny de la ingenuïtat, l'esperança es presenta com una força capaç de reconstruir vincles i oferir sentit en temps d'incertesa.
En resum, Han ens recorda que l'esperança no és un pronòstic, sinó una disposició espiritual que ens orienta cap a allò que és vinent; que la veritable esperança neix del reconeixement de les nostres ombres i ens impulsa a caminar junts cap a un futur encara no pensat. És un llibre que convida a ser llegit, meditat i compartit.
