Tots, en algun moment d'angoixa i desesperació o potser en un moment solipsista de reflexió filosòfica, ens hem preguntat per la nostra pròpia existència.
Amb aquesta qüestió arribem a l'inquietant punt que desconeixem qui som, amb un nus a la gola podem recórrer a la nostra identitat com a espècie humana, però aquest recurs no resol la inquietant pregunta de qui sóc jo.
Busquem al nostre interior una cosa que ens defineixi, que d'una manera analítica resolgui qualsevol dubte sobre què em distingeix dels altres. Però el que trobo és més del mateix; em trobo amb certs trets que em defineixen com a humà, però no com a individu. El «Qui sóc jo?» en el nostre fur intern, només arriba a contestar-se amb el «sóc una persona», «un homo sapiens», «un ens racional», «un humà». Però què humà sóc jo? Potser podria respondre-ho al·ludint al meu nom, a la meva nacionalitat, a la meva llengua oa una suma de tot això. Però aquesta molt superficial resposta no és gens suficient (valgui la rebundància).
Tot això ve determinat pel fet que la nostra existència és la suma de dos elements heterogenis, dos elements diferents que, per altra banda, defineixen al jo mitjançant la meva persona i el un altre.
I és que no em podria entendre a mi mateix sense l'alteritat, sense aquesta realitat exterior a mi que m'envolta i em situa. Jo, al contrari del que diria l'assagista francès Montaigne, no he estat llançat com un llampec enmig del no-res. La meva existència és efímera, sí, com la d'un llampec; però no es veu envoltada pel no-res, sinó que em veig enmig d'una realitat ontològica que fins a cert punt em diu com sóc.
El filòsof Ortega i Gasstet va enunciar allò de «jo sóc jo i la meva circumstància», és a dir, que aquest un altre que m'envolta, aquesta realitat que en un espai temporal determinat es converteix en circumstància és l'element extrínsec que aporta al nostre dubte el granit que li faltava per poder definir-me. O potser jo seria la mateixa persona si hagués viscut a Amèrica abans del seu suposat descobriment? La meva identitat seria la mateixa si hagués nascut a l'Àfrica precolonial? I si hagués viscut en un país oriental? La resposta és un rotund no, en cap d'aquests casos la meva jo seria el mateix.
Això és molt important, ja que el que un element heterogeni i exterior a la meva persona com és la circumstància defineixi la nostra identitat individual comporta un dels trets més característics de la nostra identitat col·lectiva, és a dir, la nostra identitat com a espècie humana enfront de les altres espècies. Aquesta característica és la famosa definició de l'humà com a animal curiós per naturalesa. Primerament animal perquè la seva condició d'Homo Sapiens ens situa dins dels homínids, els quals formen part dels primats que, alhora, són éssers vius animals en contraposició a la vida vegetal. I seguidament, però no per això menys important, curiós, perquè per conèixer-se a si mateix ha de conèixer el seu entorn; aquest és el compendi de les diferents realitats estudiades per diferents i diverses disciplines; per exemple, la sociologia, la filosofia, la física, l'astronomia, la biologia i un llarg etcètera.
Es diu que aquesta curiositat és natural en nosaltres perquè és tret fonamental nostre voler distingir-nos, desitjar tenir una personalitat única, no caure en l'alienació i, per tant, no ser només persona, sinó també individu.
Recapitulant allò que s'ha analitzat fins ara, davant la recerca d'una resposta a la qüestió «Qui sóc jo?» em trobo que per definir-me he de conèixer la meva circumstància; de manera que en la recerca de mi jo individual se'm veu plasmat un tret del meu jo col·lectiu, donant compte que plantejar-se la pregunta aquí exposada és característica fonamental de tot humà, no podent evadir-la mai.
Qui sóc jo doncs? Sóc qui es planteja aquesta qüestió, com tot humà, i qui en la manera com se la planteja es troba ja no com a humà, sinó com a individu.
