Introducció
Byung-Chul Han, filòsof sud-coreà resident a Alemanya, ha aconseguit una gran repercussió en la filosofia contemporània gràcies al seu diagnòstic incisiu de la societat digital, el rendiment, la transparència i les noves formes de control. A Sobre el poder (2016) —publicat en alemany el 2005 amb el títol Was ist Macht?— Han abordat de manera explícita el concepte de poder, buscant superar el “caos teòric” que —segons el seu parer— predomina en els enfocaments existents.
El que fa interessant aquesta obra és que Han no es conforma a sumar-se a les discussions contemporànies del poder, sinó que tracta d'articular-ne una forma de poder fonamental que permeti integrar diferents manifestacions del poder (coercitiu, simbòlic, relacional). Pel camí, desplega una crítica a les concepcions jeràrquiques clàssiques, recupera aportacions de Foucault, i explora el que anomena la semàntica del poder: és a dir, com el poder participa en la constitució dels sentits que donem al món ia nosaltres mateixos.
Aquesta ressenya procura descriure aquests nuclis de la proposta de Han, mostrar-ne els punts forts, assenyalar-ne les tensions o dificultats interpretatives, i oferir-ne una valoració crítica.
Et deixo per aquí el videoressenya que tinc sobre aquesta obra per si t'interessa:
Crítica a les concepcions tradicionals del poder
Un punt de partida de Han és la constatació que en filosofia i teoria política encara conviuen moltes concepcions convencionals del poder: el poder vist com a coerció, com a jerarquia establerta, com a relació causal (A mana a B) o com a dominació directa. Ell descriu això com un “caos teòric”: moltes maneres de parlar de poder que no sempre són compatibles ni clares entre si.
Poder coercitiu i la seva insuficiència
En la tradició política, el poder coercitiu (o poder com a imposició directa) sol entendre's com la capacitat de forçar o coaccionar-ne un altre a actuar de certa manera, fins i tot contra la seva voluntat. És una imatge paradigmàtica del poder: el sobirà que mana, l'imperi que n'imposa el domini. Han accepta que aquesta forma encara existeix, però subratlla que no explica per si sola l'estabilitat i la persistència del poder modern.
A la seva mirada, el poder basat només en la coerció és fràgil: exigeix vigilància, replegament, amenaça constant, i deixa un marge d'antagonisme visible. No pot operar sense mediacions ni sense la voluntat “negativa” de la sotmesa, sinó que necessita recolzar-se en mecanismes que tornin innecessària la imposició oberta. En aquest sentit, el poder “directe” apareix com una forma residual o extrema, més que no pas la norma estructural del poder en societats complexes.
Jerarquia, dominació i la idea de poder com a relació causal
Una altra concepció tradicional és veure el poder com a jerarquia: un subjecte A domina un subjecte B, exerceix autoritat sobre ell en virtut d'una estructura estable (institució, Estat, jerarquia social), i això estableix una relació permanent de subordinació. En aquest marc, el poder és gairebé una substància social: “A domina B” és gairebé equivalent a dir “hi ha una relació de poder”.
Han critica aquesta visió també. En la seva exposició, tot i que reconeix que les jerarquies institucionals i les estructures de dominació són reals, insisteix que no n'hi ha prou per comprendre com el poder es reprodueix, com s'insinua abans que s'imposi, i com s'internalitza en els subjectes. El poder no opera només des de dalt a baix, sinó també horitzontalment, en relacions quotidianes, en discursos, en formes d'autoregulació i autoexigència.
Per això, la visió jeràrquica tendeix a simplificar: redueix la pluralitat del poder a una verticalitat institucional, i amaga les mediacions simbòliques o subjectives que fan possible l'obediència no violenta, la normalització i l'autoexplotació.
Poder causal i la seva limitació
El poder entès com a relació causal –“A causa que B actuï així” o “A determina B”– és una concepció més abstracta i generalitzada, freqüent en la sociologia o en teories estructurals. Però per a Han aquesta forma tampoc no és suficient, perquè tendeix a objectivar el poder, desvincular-lo de les voluntats subjectives, i deslligar-lo de la història o del llenguatge.
Per ell, el poder no és simplement un agent que actua sobre efectes, sinó que és intervingut, relacional, condicionat per contextos simbòlics i semàntics. Per això busqui superar tant la coerció pura com la mera causalitat mitjançant una forma fonamental que reconegui la mediació (o Vermittlung, terme que apareix en discussions sobre poder) sense renunciar a la dimensió activa del poder.
Així, Han proposa que el que cal cercar no és una nova tipologia de poders, sinó una forma essencial del poder que es desplega en múltiples maneres, però que comparteixi un “nucli” comú.
Influència de Foucault i el poder com a relació
Per articular la seva proposta, Han recorre notablement al llegat foucaultià (encara que no sense crítiques). En efecte, un dels eixos centrals de Sobre el poder és incorporar la perspectiva relacional: el poder no és una substància, no està en mans d'un subjecte dominant fix, sinó que s'entreteixeix en xarxes de relacions; circula, es distribueix, s'inscriu en discursos, pràctiques, institucions i subjectivitats.
Poder, coneixement i normalització
Seguint Foucault, Han reconeix que el poder es manifesta en la producció normativa de la veritat: en com certes veritats es tornen legítimes, en com es construeixen discursos que defineixen allò vàlid, allò deviant, allò acceptable. En aquest sentit, el poder no només coacciona, sinó que constituent del subjecte: en establir allò “normal” condiciona la manera com ens veiem a nosaltres mateixos i als altres.
Han reprès aquesta idea en emfatitzar que el poder modern opera menys com a imposició violenta que com a mediació normativa, mediació discursiva. Així, els subjectes no només obeeixen ordres explícits, sinó que internalitzen normes, autocontrolen la seva conducta, actuen d'acord amb allò que anticipen serà socialment exigible. Aquesta autoregulació apareix com a element clau en la dominació contemporània.
Segons alguns comentaristes, Han descriu el poder com una “forma mòbil”, capaç de reacomodar-se en diferents configuracions relacionals.
Crítica i distància respecte a Foucault
No obstant això, Han no es limita a repetir Foucault. Algunes diferències i crítiques es poden extreure:
- El problema de la negativitat i la resistència: Foucault emfatitza que el poder implica sempre possibilitats de resistència, que no és un monòlit absolut. Han comparteix aquesta pressuposició, però la matisa en suggerir que en la modernitat tardana la resistència es torna més difícil de formular (per exemple, la desaparició del “no” és tema recurrent a la seva obra).
- El subjecte i la voluntat: Foucault sovint evita la noció de subjecte fort per no devastar el caràcter relacional del poder. Han, en canvi, necessita conservar una certa noció de subjecte que actua, que afirma la seva pròpia identitat i que busca perllongar-se més enllà de si. La seva formulació d'“anar més enllà de si mateix” (veure a baix) exigeix un subjecte amb capacitat d'acció.
- La mediació i la intermediació: Han insisteix que el poder no actua de forma directa, sinó intervinguda, a través de discursos, institucions, costums, simbolismes. En aquest sentit, adopta la noció foucaultiana de tecnicitat del poder, però intenta atorgar-li un caràcter més “fonamental” o estructural.
D'aquesta manera, la dimensió relacional foucaultiana constitueix un fonament indispensable per a Han, però ell la complexitza en exigir un concepte que no col·lapsi en xarxes disperses sinó que reconegui una forma comuna de poder.
La semàntica del poder: poder i constitució de sentit (influx de Nietzsche)
Una de les aportacions més suggerents de Han és la idea de semàntica del poder: el poder no només determina accions, sinó que condiciona el significat de les coses, la manera com entenem el món i la nostra pròpia vida. En aquesta concepció, el poder esdevé un actor semàntic, implicat en la constitució del sentit.
Què vol dir “semàntica del poder”
Quan Han parla de la semàntica del poder, sosté que el poder actua abans de l'acte: modela les categories, les interpretacions, les expectatives, els marcs simbòlics dins dels quals actuem i pensem. D'aquesta manera, el poder no només limita allò que podem fer, sinó allò que podem significar.
Per exemple, si un règim de poder defineix certs valors com a normals o virtuosos (treball, eficiència, rendiment), això configura un horitzó semàntic: qui no rendeix no només “fracassa”, sinó que és significat com un subjecte mandrós, inútil, moralment culpable. Així, el poder participa a la construcció del sentit moral, del valor social, de la identitat personal.
Aquest component semàntic del poder és allò que permet que la dominació sigui més subtil, encoberta i eficaç: no s'imposa per la força exteriorment, sinó que anticipa discursos i sentits als quals els subjectes responen fins i tot abans que es manifesti la coerció.
Influència nietzscheana
La noció de poder que condiciona sentit, que interpreta i reinterpreta realitats, no es pot pensar sense fer al·lusió a Nietzsche, que va desplegar la idea del “voluntat de poder” (Wille zur Macht) com a força interpretativa, creadora de valors. A Nietzsche, el poder no només imposa, sinó que crea mons de sentit: els valors són manifestacions de voluntats interpretants.
Han es col·loca en aquesta tradició, tot i que modulant-la: el seu poder no és agressiu ni heroic, sinó suau, intervingut, relacional. A Sobre el poder reapareix el tema del ipse-centric Macht (poder centrat en el jo) en la seva interpretació, on l'afirmació de si mateix implica estendre's cap a l'altre, mantenir una continuïtat del jo a l'altre, sense dominar-lo violentament.
El poder, en aquesta clau, ja no és només imposició, sinó afirmació: afirmar un món de sentit, una forma de vida, un conjunt de valors, que altres adopten o resignifiquen sota la seva ombra semàntica.
En conseqüència, Han articula el que ell anomena ipse-power (poder centrat en el jo) com una modalitat en què el poder no pressuposa que l'altre sigui reduït a objecte, sinó que l'interpel·la com un altre que respon dins l'horitzó semàntic que ell proposa. Aquesta noció està mediada —ha suggerit algun crític— pel concepte de Vermittlung (intermediació), és a dir, la mediació simbòlica i comunicativa que fa viable la transmissió del poder sense imposició brutal.
Efectes de la semàntica del poder a la vida moderna
La implicació més inquietant és que en societats modernes (i postmodernes), la semàntica del poder opera de manera invisible: no es tracta sempre de decrets, mandats explícits o coercions brutals, sinó de normes simbòliques internalitzades (allò que s'espera, allò que es valora, allò que resulta desitjable). En aquest escenari:
- Les persones actuen segons el sentit imposat (o anticipat) sense necessitat de vigilància externa constant.
- Hi ha mecanismes d'autoexplotació: obeïm sense que algú ens obligui.
- És difícil formular un acte de resistència que no sigui també semàntic (reproposa horitzons semàntics alternatius).
- Molts conflictes no apareixen com a conflictes de força directa sinó com a tensions sobre significat, identitat, reconeixement simbòlic.
Així, la semàntica del poder es converteix en un recurs clau per entendre perquè certs ordres simbòlics persisteixen amb escassa oposició explícita.
Alguns conceptes centrals i la seva relació
Per entendre millor com funcionen els elements que Han articula, convé destacar alguns conceptes centrals de Sobre el poder:
“Anar més enllà de si”
Un dels aforismes clau de Han és que el poder veritable tendeix a “anar més enllà de si”, és a dir, busca perpetuar-se estenent-se a l'altre sense tornar-se. En estendre's a l'altre, el subjecte del poder no s'esgota, sinó que busca prolongar-se, reproduir-se, reconfigurar-se mitjançant la relació amb allò altre. Això adona que el poder no és estàtic, sinó mòbil, dinàmic, autoreferent.
Aquest “anar més enllà de si” no implica dissolució del subjecte del poder, sinó una tensió entre continuïtat i superació. En aquest sentit, el poder no és abandonat, sinó que s'afirma extensivament.
Amb relació a la semàntica: aquest moviment d'extensió ja és una operació semàntica: inscriu l'altre dins de la pròpia visió del món.
Intermediació i mediacions simbòliques
Han insisteix que el poder no s'exerceix de manera pura, directa: cal intermediació. Aquesta intermediació pot ser llenguatge, costums, institucions, símbols, discursos. Aquest concepte és essencial perquè evita que el poder es pensi com un artifici platònic que domina sense instruments. En canvi, per a Han, el poder està teixit a les mediacions simbòliques.
La mediació és clau també per distingir el seu enfocament del simple poder de fet: no n'hi ha prou amb l'estructura o la força, cal que el poder assumeixi intermediacions que el facin plausible, legitimable, compartible.
Amabilitat com a contrapès o alternativa
Encara Sobre el poder no és un tractat ètic, Han introdueix la idea de amabilitat (o bondat original) com una cosa que pot interrompre o diluir l'ímpetu del poder. L'“etització del poder” apareix com una possibilitat que el poder reconegui límits simbòlics i no monopolitzi l'horitzó semàntic. Aquesta noció suggereix que l‟obertura al‟altre, la moderació simbòlica il‟hospitalitat semàntica poden frenar un poder massa centrat en si mateix.
No és que l'amabilitat sigui una forma rival de poder, sinó una manera de desactivar la seva excessiva autoreferència simbòlica.
Valoració crítica i punts de tensió
La proposta de Han a Sobre el poder resulta estimulant i provocadora, però no exempta de desafiaments conceptuals:
Densitat hermètica i aforisme
Una crítica freqüent a l'obra de Han és el seu estil aforístic, poca argumentació sistemàtica, densitat en l'evocació d'idees més que no pas en el seu desenvolupament rigorós. En el cas de Sobre el poder, aquesta qualitat hermètica pot dificultar la precisió conceptual al voltant d'alguns termes clau.
Això pot generar ambigüitats en la distinció entre poder semàntic, poder relacional o poder coercitiu, especialment quan Han no desenvolupa plenament els límits entre aquestes categories.
Risc de reificació del poder essencial
Tot i que la recerca d'una forma fonamental de poder té mèrit, alguns crítics adverteixen que podria reintroduir un model substancialista del poder, en convertir aquesta forma en un concepte gairebé platònic que abstrau les diferències històriques i contextuals. En aquest sentit, la mediació simbòlica i la relació es veurien compromeses si el nucli pretès s'imposa com una cosa massa rígida.
Desapareix el conflicte?
La lectura forta de Han podria suggerir que el poder semàntic és tan penetrant que la resistència esdevé extremadament difícil. On queden les possibilitats d'esquerdar simbologies dominants? Com articular subjectes de resistència dins la semàntica del poder quan aquesta ja condiciona els horitzons interpretatius? Alguns crítics han reclamat que Han no desenvolupa prou la dimensió conflictiva del poder ni el rol de la dissidència simbòlica explícita. (publicacions.socials.uba.ar)
El problema del subjecte i l'agència
La formulació del subjecte del poder com a centrat (ipse-power) suposa que el poder necessita un centre actiu que en projecti el sentit cap enfora. Però això pot entrar en tensió amb la idea que el poder operatiu és dispers, descentralitzat, múltiple. Fins a quin punt aquesta noció de subjecte no recorre a una figura gaire forta que encobreix el caràcter relacional que Han proclama? Hi ha un risc que la proposta esdevingui massa idealista en la imatge del subjecte del poder.
A més, la relació entre poder i resistència es podria tornar asimètrica si el subjecte de poder continua sent l'actor central i la resistència queda relegada a modes simbòlics indirectes.
Conclusió
Sobre el poder de Byung-Chul Han constitueix una contribució original i estimulant al debat contemporani sobre el poder. En posar en tensió les concepcions tradicionals de poder coercitiu, jeràrquic i causal, Han força una reflexió més sofisticada i simbòlica: el poder com a relació, mediació i producció de sentit. La seva noció de semàntica del poder és especialment útil per entendre l'hegemonia simbòlica en societats modernes saturades de discursos, normes i representacions.
Si bé l'estil aforístic resta precisió en alguns moments i la reconstrucció d'una manera fonamental de poder pot semblar arriscada, la proposta ofereix una lent fructífera per repensar el poder no només en termes de força sinó de sentit. En un món on els conflictes simbòlics guanyen terreny davant de les confrontacions purament violentes, la semàntica del poder revela que moltes lluites són en realitat lluites per sentit —per qui defineix l'horitzó simbòlic.
Finalment, aquesta ressenya convida el lector a utilitzar Han com a estímul més que com a dogma: el seu enfocament pot obrir preguntes poderoses, especialment en els estudis sobre poder simbòlic, tecnologies digitals, intel·ligències artificials, discursos de legitimitat i conflictes simbòlics contemporanis.
