Introducció
Aquest text és una adaptació feta per mi del diàleg platònic Apologia de Sòcrates. Es tracta d'un dels textos treballats a la primera situació d'aprenentatge: Mètodes filosòfics i l'enigma de la consciència. Els continguts per entendre millor aquest text es troben a…
Apologia de Sòcrates
Bon dia atenesos. Sóc aquí present davant vostre perquè m'han acusat Melet, Ànit i Licó; Melet, irritat en nom dels poetes; Ànito, al dels demiurgos i dels polítics; i Licó, al dels oradors. De les moltes mentides que han ordit, una em va causar especial estranyesa, aquella en què deien que havíeu de prevenir-vos de ser enganyats per mi perquè, diuen ells, sóc hàbil per parlar. Doncs, si això és el que diuen, jo estaria d'acord que sóc orador, però no a la manera d'ells. En efecte, com dic, aquests han dit poc o gens veritable. En canvi, vosaltres sentireu de mi tota la veritat.
Us demano, atenesos, que em permeteu expressar-me a la meva manera i poseu atenció només a si dic coses justes o no. Aquest és el deure dels jutges, el de l'orador és dir la veritat.
Recollim, doncs, des del començament quina és l'acusació per la qual Meleto ha presentat una acusació pública: “Sòcrates comet delicte i es fica en allò que no deu en investigar les coses celestes, en fer fort l'argument més feble i en ensenyar aquestes mateixes coses als altres”. També se m'acusa del següent: “Sòcrates delinqueix corrompent els joves i no creient en els déus en què la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves”.
Puc afirmar que és una tergiversació. Potser algun de vosaltres objectaria: “Però, Sòcrates, quina és la teva situació, d'on han nascut aquestes tergiversacions? el meu amic Querefonte. Doncs bé, un cop va anar a Delfos i va tenir l'audàcia de preguntar a l'oracle si hi havia algú més savi que jo La Pitia li va respondre que ningú no era més savi.
Després de sentir jo aquestes paraules reflexionava així: "Què diu realment el déu i què indica en enigma? Jo tinc consciència que no sóc savi. Què és el que realment diu en afirmar que jo sóc molt savi? Sens dubte no menteix, no li és lícit". I durant molt de temps vaig estar confús sobre el que en veritat volia dir.
Vaig dirigir-me a un dels que semblaven ser savis, en la idea que, si en algun lloc era possible, allà refutaria el vaticini. En examinar aquest, que era un polític, em vaig adonar que moltes altres persones creien que aquest home era savi i, especialment, ell creia el mateix. Però no ho era. A continuació, vaig intentar demostrar-li que creia ser savi, però no ho era. Amb això em vaig guanyar l'enemistat amb ell. És probable que ni un ni altre sapiguem res que tingui valor, però aquest home creu saber alguna cosa i no ho sap, en canvi jo, així com, en efecte, no ho sé, tampoc crec saber. Sembla, doncs, que almenys sóc més savi que ell en aquesta mateixa petitesa, en què el que no sé tampoc ho crec saber. A continuació, em vaig encaminar cap a un altre dels que semblaven ser savis i vaig treure la mateixa impressió, i també en aquest cas me'n vaig guanyar l'enemistat.
Després dels polítics em vaig encaminar cap als poetes i dramaturgs, en la idea que allà em trobaria amb gent menys ignorant que jo. Però també respecte dels poetes em vaig adonar que no feien per saviesa allò que feien, sinó per certs dots naturals. En efecte, diuen moltes coses belles, però no saben res del que diuen. També en aquest cas em vaig guanyar la seva enemistat.
En darrer lloc, em vaig encaminar cap als artesans. Sabien coses que jo no sabia. Però, atenesos, em va semblar a mi que també els bons artesans queien en el mateix error que els poetes: pel fet que feien adequadament el seu art, cadascun estimava que era molt savi també respecte d'altres coses, fins i tot les més importants, les relatives als déus, i aquest error encegava la seva saviesa. També en aquest cas em vaig guanyar la seva enemistat.
A causa d'aquesta investigació, atenesos, m'he creat moltes enemistats, de manera que han sorgit moltes tergiversacions. S'hi afegeix que els joves m'acompanyen espontàniament, es diverteixen sentint-me examinar els homes i, sovint, m'imiten i intenten examinar els altres, i, naturalment, troben gran quantitat d'homes que creuen saber alguna cosa però que en saben poc o res. Quan algú els pregunta què fan i què ensenyen, no poden dir res, perquè ho ignoren. Els homes examinats, per no fer la impressió que estan confusos, diuen el que és usual contra tots els que filosofen, és a dir: “examinen les coses del cel i el que està sota la terra”, “no creuen en els déus”, i “fan més fort l'argument més feble”.
Potser algú digui: “No et fa vergonya, Sòcrates, haver-te dedicat a una ocupació per la qual ara corres perill de morir?”. Però no tens raó, amic, si creus que un home s'ha de preocupar de morir o no i no d'examinar, en obrar, si fa coses justes o injustes i actes propis d'un home bo o d'un home dolent. A més a més, témer la mort no és propi d'algú savi. El savi reconeix no saber res de la mort. Per què témer alguna cosa que ignoro? Que potser no és igual de possible que després de la mort hi hagi alguna cosa temible o una cosa meravellosa? Jo ho ignoro i, justament per això, no temo la mort.
Si quedés en llibertat, no canviaria el meu comportament. Seguiré interrogant, examinant i refutant. Faré això amb tot el que em trobi, jove o vell, foraster o ciutadà. Deixeu-me o no en llibertat, que no faré una altra cosa, encara que hagués de morir moltes vegades. Sapigueu bé que, si em condemneu a mort, sent jo qui dic que sóc, no em malmetreu a mi més que a vosaltres mateixos.
Plató. Apologia de Sòcrates.
