Introducció
Poques nocions han estat tan problemàtiques a la història de la filosofia com la de «substància». Tot i que és central en el pensament metafísic des d'Aristòtil, el gir empirista de la modernitat va obligar a repensar-la des de noves bases. En particular, l'anàlisi de la substància en l'empirisme de Locke i Hume revela un canvi profund en la manera de concebre la realitat: ja no com una cosa donada i autosuficient, sinó com una cosa construïda a partir de l'experiència. Aquesta transformació no només va alterar el curs de la metafísica, sinó que va anticipar alguns dels debats contemporanis sobre la identitat, el coneixement i el llenguatge.
La substància en la tradició racionalista i aristotèlica
Abans d'entrar a l'anàlisi específica de Locke i Hume, cal situar breument la tradició contra la qual reaccionen. Des d'Aristòtil, la substància és allò que hi ha en si mateix i serveix de suport als accidents. Per exemple, en el cas d'un arbre, el que té color, forma, mida és una substància. Aquesta noció va ser reelaborada pels escolàstics medievals i represa pels racionalistes moderns com Descartes, per als quals la substància era allò que podia existir per si mateix (res cogitans i res extensa).
Tot i això, aquest enfocament pressuposa que tenim accés a la substància més enllà de les seves propietats sensibles, una idea que els empiristes posaran en dubte. L'empirisme, com a corrent filosòfic, es caracteritza precisament per afirmar que tot coneixement deriva de l'experiència. A partir d´aquesta premissa, el concepte tradicional de substància queda en dubte.
John Locke: la substància com «alguna cosa, no sé què»
En el seu Assaig sobre l'enteniment humà (1690), John Locke intenta reconciliar l'empirisme amb certs elements del pensament metafísic tradicional. Per a Locke, totes les nostres idees deriven de l'experiència, externa (sensació) o interna (reflexió). Però quan intentem pensar en allò que subjau a les qualitats sensibles, ens trobem amb una dificultat.
Locke introdueix el concepte de «substància» com aquesta «alguna cosa, no sé què» (something, I know not what) que creiem que és darrere de les qualitats que percebem. Per exemple, quan veiem una poma, percebem color, sabor, textura, però tendim a pensar que hi ha una cosa que sosté aquestes qualitats. Aquesta «una cosa» és la substància.
Ara bé, per a Locke, aquesta idea pertany al tipus d'idees compostes. Específicament, la idea de substància és una idea complexa formada per la combinació de diverses idees simples (com color, forma, moviment) que solem trobar juntes a l'experiència, juntament amb la suposició addicional —encara que fosca— que hi ha alguna cosa que les sustenta. Aquesta construcció respon més a una necessitat psicològica que no pas a una impressió empírica directa.
Locke reconeix que aquesta idea no prové directament de lexperiència. És una suposició necessària, gairebé psicològica, per explicar la coherència dels objectes. D?aquí ve la seva famosa expressió: «una suposició de no sabem què, suport de qualitats que trobem unides». Així, la substància a Locke és una idea confusa, una exigència de la ment més que una dada dels sentits.
David Hume: la dissolució de la substància
David Hume portarà aquesta crítica al seu extrem lògic. En el seu «Tractat de la naturalesa humana» (1739), Hume parteix del mateix principi que Locke: tot coneixement deriva d'impressions sensibles. Però, a diferència de Locke, no concedeix cap validesa a idees que no siguin procedents clarament d'una impressió. Així, si no tenim una impressió directa de la substància, aleshores la idea de substància no té sentit.
Per Hume, el que anomenem jo o objecte és simplement un feix de percepcions. No hi ha substància subjacent, sinó una successió d'impressions enllaçades per la memòria i el costum. De la mateixa manera, quan parlem d'un objecte com una taula, en realitat només estem agrupant certes percepcions (duresa, color, forma) sota un costum lingüístic.
Això porta a una conclusió radical: la idea de substància no és res més que una ficció generada per la imaginació. "No hi ha impressió constant i invariable de la substància", escriu Hume, per tant, no podem sostenir racionalment la seva existència. En canvi, el que tenim és una estructura d'hàbits mentals que ens fa pensar que hi ha una identitat subjacent on només hi ha canvi.
Implicacions filosòfiques i epistemològiques
La crítica de la substància a l'empirisme de Locke i Hume té conseqüències de gran importància. En primer lloc, redefineix la noció didentitat personal. Per a Locke, la identitat està lligada a la continuïtat de la consciència (memòria), mentre que per a Hume ni tan sols això garanteix una identitat substancial.
En segon lloc, afecta l'estatut del coneixement. Si no hi ha substàncies, sinó només percepcions, aleshores el coneixement no es pot recolzar en essències estables, sinó només en regularitats de l'experiència. Això anticipa, en certa manera, el gir kantià: la necessitat d‟estructures mentals que ordenin el caos fenomènic.
En tercer lloc, té implicacions lingüístiques. La noció de substància està profundament arrelada en el llenguatge (subjecte de predicació), però si aquesta noció no té fonament empíric, aleshores hem de replantejar la nostra manera de parlar sobre el món. Aquesta línia de pensament influirà en autors posteriors com Berkeley, Kant o fins i tot en el positivisme lògic del segle XX.
Conclusió
La substància a l'empirisme de Locke i Hume marca un moment decisiu en la història de la filosofia. A través de la seva crítica, tots dos autors ens obliguen a repensar allò que entenem per realitat, identitat i coneixement. Locke, amb la seva «alguna cosa, no sé què», reconeix la necessitat psicològica de postular una substància, encara que n'admet la foscor. Hume, més radical, rebutja completament la noció, reduint-la a una ficció de la imaginació. Aquest pas és clau per entendre el trànsit de la metafísica clàssica a la crítica moderna i el sorgiment de noves maneres de pensar l'experiència humana.
